Entrar al metro quan està ple i vessa de gent et col·loca a pocs centímetres dels altres. Tens una visió monstruosament propera dels rostres. És l'oportunitat de veure aquests volums molt d'aprop, com si estiguéssis a dins les seves pells. De ser el nas boterut, els porus de la pell, les berrugues del costat del llavi, les pigues, la textura dels teixits que embolcallen els cossos, les dimensions de les motxilles i bosses i les vetes ben cosides de les nanses...

Venir de la ciutat, dels carrers amples i focalitzar en els entramats dels teixits i les pells de desconeguts.

Cada cop que pujem al metro és una combinació aleatòria i única de viatgers, i ningú ho celebra.