Pensant més en desglosar-me que quedar-me espatarrant davant dels fets. 

He decidit doncs això, desglosar-me (no sé si en fructosa o en filigrana, encara per determinar), materialitzar-me en pega dolça que es desenganxa del terra, en desfer-me entre les mantes i els llençols que expliquen el teu canvi. 

Ara que ha passat un any i mig, entens la història, el moment clau que et desvelava el per què de la meva marxa. I ara, som incapaços de retornar el temps. Fa uns dies vas arribar al passeig, al camí que portava a la caseta de pedra, al camp nevat, als carrerons de fang, a la font reconsciliadora. Vaig deixar-ne les botes d'aigua.

Curiosament, dins les botes trobàvem en contraforma, l'aigua de pluja i tempesta de tots els mesos que han passat. Durant de qualitat dura, també un durant temporal i un durant de companyia extensa i estesa (com les mantes i llençols), l'aigua ens ha embolcallat amb la seva sorpresa de moll, ens ha fet caure en un misteri humit i finalment, a mi m'ha deixat remullada, vermella. L'estàs bebent.

Curiosament, dins la gola amagues el passatge i el teu recorregut de torrent precipitat. El paraigües no serveix. Està a dins. Però com saps, és aigua.