Durant el dia el pensament ha anat formulant-se preguntes, recordant situacions i fent deteccions subtils de fragments, trobant nexes, intercal·lant anècdotes, buscant solucions i refent lligams que em portaven a visitar nous espais de ment. 

Quan els tinc a les mans ( o millor dit, al cap) penso: després, al vespre, quan estigui davant de l'ordinador, ho escriuré i així ho tindré per llarg. Però ara, que som al vespre i estic al llit, disposada a fer en sinopsis i en recopil·lació els pensaments del dia, només hi trobo un núvol blanc que ni tan sols té forma de núvol. Sé lleuguerament de què parlàven i sobre quins temes he romiat, però en sí, no recordo el punt d'inflexió, la maniobra de canvi ni el gir del "cleck".

Si indago una mica amb un punt forçat, em visualitzo aquesta tarda cap al volts de les sis, esperant que s'enviés un arxiu per internet. Com que l'espera es tintava llarga, he agafat el mòbil i, contant que feia temps que no m'aplicava, he obert el joc aquest d'anar ajuntant per parelles els números iguals; dos dossos s'ajunten i fan un cuatre, dos cuatres s'ajunten i fan un vuit… i així en successió infinita. Sé que m'entre estava jugant he tingut un d'aquells pensaments fugaços, que es solapen. Com si fóssin una capa transparent, un aironfix coetàni, que mentres la teva motricitat està activa, s'hi passeja per davant un pensament. Apareix, es manifesta, l'escoltes sense deixar l'acció, i després continues. Això també em passa a vegades quan llegeixo. És com si deixés la ment en un estat d'alliberació, on les portes estan mig obertes i llisca el que vol lliscar i rellisquen altres més. Vayan pasando. La ment es converteix en una espècie de sofà còmode i acolxat, capaç de deixar-hi seure i estirar-se als dubtes, incerteses, fortaleses, contundències… el que hi hagi en el moment.