Anem a provar-ho. Contextualitza't en el lloc on t'agradaria estar. Visualitza què hi hauria al teu voltant, exactament si es dibuixés una circumferència en el terra amb diàmetre d'un metre. Què hi hauria? Hi hauria gelatina, joncs o cabells estripats? I ara, com si fos un bloc  de pisos, eleva aquesta visualització a la tercera planta. Què hi ha a l'alçada dels teus genolls? Això suposant que estàs dempeus. Què hi hauria? digues. I si dels genolls aparegués uns passadissos circulars que busquessin camí cap als afores a on anirien a parar? Podria ser que les teves articulacions viatgessin i entressin en el nervi d'una fulla. Un món clorofíl·lic i tendre, ramificat. Però no. Aquests camins que semblava que s'obrien són farina i han caigut a terra. El paisatge inicial que havies habitat ha quedat tot tacat de blanc. Si era d'aigua, em sap greu perquè haurà esdevingut una massa xiclosa i hi haurien molts números de convertir-se en un xiclet enganxa't en la sola de la sabata. I l'home que camina no tindrà cap problema en seguir caminant fins que s'anadoni. Llavors, doblegarà el genoll, col·locarà el peu com un taulell i amb els dits t'agafarà i et llençarà fent una paràbola de destí indeterminat. Allà on caiguis no hi haurà bressol ni paraula. Inclús podries ser un nou paràsit d'aquell vianant, o d'aquell, o d'aquell altre, o d'aquest...